A Maestrat-Els Ports es troben dues de les grans regions florístiques d’Europa: l’eurosiberiana i la mediterrània. A això s’uneix un clar gradient entre àrees amb clara influència de la costa a l’àrea dels Ports-Tinença i altres amb un clima clarament continental al Maestrat. Tot això, juntament amb l’existència de marcades diferències d’altitud, orientació i sòls permet que convisquin una gran varietat d’espècies de plantes que atorguen el seu ric caràcter a la regió. A continuació citem les espècies de flora més característiques.
Arbres
Pi roig (Pinus sylvestris)
Arbre que està ben adaptat a viure en les zones més altes de les muntanyes (900-2000 m) amb hiverns rigorosos amb neu freqüent i una pluviometria relativament elevada. Aquest pi és fàcil de distingir perquè el seu tronc té un color ataronjat a la part superior, a més de fulles o acícules petites d’un to verd-blau de 4-6 cm.
Pinassa o pi negral (Pinus nigra ssp. salzmannii)
Aquest pi habita les zones de mitja muntanya (600-1300 m), especialment on les tempestes d’estiu atenuen la sequera estival. Pot arribar a fer fins a 35 metres d’alçària i és de creixement molt lent, arribant a viure entre 800 i 1000 anys. És de tronc recte i platejat en els exemplars adults. Les seves fulles o acícules són relativament llargues, d’uns 15 cm. En temps passat, la seva fusta va ser molt preuada per a la construcció naval per la seva qualitat i rectitud dels troncs.
Pi blanc (Pinus halepensis)
Aquesta espècie de pi domina les àrees de menor altitud amb un clima més mediterrani de llargues sequeres i forta calor estival. El seu port és menys simètric que el d’altres espècies i presenta unes fulles curtes, entre 5 i 10 cm. A diferència del rojal i la pinassa, moltes de les seves pinyes queden agafades a les branques de l’arbre.
Alzina (Quercus ilex ssp. ilex)
Arbre de fulla perenne d’un verd intens a l’anvers i amb una mica de pilositat al revers. De creixement molt lent, pot arribar a tenir grans dimensions amb troncs i branques corpulentes i una gran copa. És relativament freqüent en zones humides a la zona nord de la regió i forma boscos densos amb escàs sotabosc. Els aglans tenen un gust lleugerament amarg.
Carrasca (Quercus ilex ssp. ballota)
Subespècie de l’alzina amb fulles més arrodonides, anvers amb major pilositat blanca i amb menys nervis que l’alzina. Tolera millor el clima continental caracteritzat per l’escassetat de pluges i els extrems tèrmics de l’estiu i hivern, això fa que habiti les zones més interiors de la regió. L’aglà és dolç, molt valorat antigament per les societats masoveres i els animals de corral. La dura llenya, tant d’alzines com de carrasques, ha estat usada pels habitants de la regió durant segles.
Roure de fulla petita (Quercus faginea)
És l’única espècie de la regió que podríem denominar com un “roure verdader” perquè les seves fulles són marcescents. Això vol dir que les fulles s’assequen a la tardor, però les manté en l’arbre durant l’hivern fins que cauen a la primavera, quan neixen les noves. Igual que altres roures propis d’àrees menys mediterrànies, les fulles tenen el contorn clarament lobulat i amb el revers sense pilositat. Prefereix zones més humides que la carrasca i la seva fusta tan dura també va ser aprofitada per les societats masoveres.
Aurons (Acer sp.)
Grup d’arbres caducifolis amb fulles palmades i lobulades. No formen boscos però és normal veure individus dispersos en valls i vessants fresques orientades al nord. A la regió hi ha tres espècies d’aurons. A la zona nord predomina l’Acer opalus ssp. granatense, de fulles petites de cinc lòbuls angulosos. A la zona central i sud són més freqüents els Acer campestre i Acer monspelienssis. El primer és com el granatense però de lòbuls menys angulosos; el segon únicament disposa de tres lòbuls en les seves fulles. Cap d’aquestes espècies aconsegueix un gran port i a la tardor els seus vius colors ataronjats i vermellosos trenquen la monotonia del verd de pins i alzines.
Faig (Fagus sylvatica)
Aquest arbre és el màxim exemple de la flora eurosiberiana. És un arbre caducifoli de tronc blanquinós, alt i recte que pot arribar als 25 m d’alçària. Necessita temperatures fresques i humitat al llarg de tot l’any; és molt sensible a les onades de calor estiuenques. Les fages són una important font d’aliment per a molts animals silvestres, encara que els faigs no produeixen fruits tots els anys.
Teix (Taxus baccata)
Conífera de mitjana alçària amb alts requeriments d’humitat i ombra. Els teixos solen habitar zones a peu de penya-segats amb orientació nord o fons de vall d’ombria. Tenen un tronc robust i una escorça de color marró ocre. Totes les parts de l’arbre són tòxiques excepte la part carnosa del fruit. Es tracta d’un arbre molt longeu que pot arribar a viure més de 2000 anys. Antigament es feien servir les seves branques altament flexibles i fortes per fabricar arcs.
Avellaner (Corylus avellana)
Espècie caducifòlia de mida petita que es caracteritza per no tenir un tronc principal, sinó per diverses ramificacions que sorgeixen de la base. Habita zones de ribera i també les parts baixes dels tallats rocosos d’ombria. Les avellanes són apreciades per la fauna per tenir altes concentracions en greixos i proteïnes. La seva fusta flexible s’usava per a la fabricació de bastons, cistelleria i boteria.
Foto por Myriam Zilles
Savina turífera (Juniperus thurifera)
Arbre perenne que pot arribar a mesurar 15 m d’alçària. Habita erms de muntanya sobretot del Maestrat per sobre dels 1000 metres. Suporta condicions extremes de fred i sequera. La seva fusta és dura, compacta i resisteix molt bé la humitat.
Garrofer (Ceratonia siliqua)
Espècie perenne amb fulles compostes i fruit en forma de beina. Resisteix molt bé la sequera i és de creixement molt lent. S’ha cultivat pels seus apreciats fruits en el vessant litoral de Parc Natural dels Ports, on no hi ha gelades a l’hivern. El tronc dels exemplars més vells és retorçat i ple de forats que serveixen de refugi i de lloc de nidificació a moltes espècies d’aus. En l’antiguitat les llavors del fruit van ser el patró del quirat per pesar gemmes i joies.
Olivera (Olea europaea)
Espècie nativa de la conca mediterrània, conreada des de fa mil·lennis. Està adaptada perfectament al clima mediterrani, encara que no aguanta gelades fortes i continuades. Els seus fruits serveix com a aliment per a multitud d’aus, especialment merles i tords, i en les concavitats dels troncs es refugien multitud de criatures. A la nostra regió, el Matarranya, la Terra Alta i els voltants del riu Sénia són les zones amb més oliveres conreades per a la producció d’olives i oli.
Ametller (Prunus dulcis)
Espècie caducifòlia i de fruit molt apreciat que comparteix els mateixos ambients que l’olivera. Té una bellíssima floració al febrer, omplint els camps de cultiu d’un color blanc-rosat intens. Els ametllers aguanten millor el fred que l’olivera i el garrofer, la qual cosa fa que sigui normal veure’ls pels voltants dels pobles del Maestrat, encara que són més abundants a les terres més baixes.
Arbustos
Savina (Juniperus phoenicea)
Arbust perenne amb forma cònica adaptat a créixer en qualsevol tipus de sòl, fins i tot al rocós. Resisteix molt bé les condicions dures d’aridesa i temperatures extremes, per això se sol trobar en els erms montans. La seva fusta és molt dura i d’una olor molt agradable. S’ha emprat en fusteria i per fer carbó vegetal.
Càdec (Juniperus oxycedrus)
Arbust perenne de fulla densa i punxent amb una gran resistència a la calor i la sequera del clima mediterrani. Les seves fulles tenen dues bandes blanques i els seus fruits són de color vermell i maduren al segon any. De la seva soca s’extreia un oli resinós (gallipot) amb aplicacions en medicina i veterinària.
Ginebró (Juniperus communis)
Arbust perenne semblant al càdec però amb una sola banda blanca a les fulles i de fruits de color blau. A diferència del seu parent de terres baixes, el ginebró habita vessants rocosos assolellats a partir d’uns 1000 metres d’altitud. Els seus fruits han estat utilitzats per a destil·lar licors com la ginebra.
Coscoll (Quercus coccifera)
És el membre de menor grandària del gènere Quercus al qual pertanyen tots els roures. És un arbust amb dens fullatge i de fulles coriàcies amb vores punxants. Creix en vessants seques i assolellades, sovint sobre penyals i marges de cultius. Encara que les seves glans són amargues serveixen com a important font d’aliment per a la fauna salvatge.
Grèvol (Ilex aquifolium)
Arbust perenne que pot arribar a créixer com un arbre. Representant típic de la flora eurosiberiana. Té fulles d’un verd intens, brillants i dures amb la vora habitualment espinosa. Creix en els estatges montans, però també podem trobar exemplars dispersos en fons de vall, a menor altitud, afavorits per la inversió tèrmica. Són dioics, de manera que hi ha peus mascles i peus femelles. Aquests últims produeixen el característic fruit vermell a la tardor / hivern que serveix d’aliment a moltes espècies durant les estacions de menor abundància de menjar.
Llentiscle (Pistacia lentiscus)
Arbust perenne de fulles compostes i dens fullatge. Habita zones baixes de clima mediterrani suau ja que té poca tolerància a les gelades freqüents i continuades. S’ha extret resina molt olorosa per a la fabricació de vernissos i per espantar insectes dels corrals. La seva fusta ha estat emprada en ebenisteria.
Arboç (Arbutus unedo)
Arbust que pot arribar a tenir port d’arbre petit. És una espècie de fulla perenne amb fulles lanceolades de color verd llustrós i vores lleugerament serrades. La floració coincideix amb la maduració del fruit, de manera que aquests triguen un any a madurar. Les cireretes d’arboç són comestibles en petites quantitats, ja que tenen certa graduació alcohòlica.
Arç blanc (Crataegus monogyna)
Arbust caducifoli i espinós amb fulles petites i lobulades que recorden a la del julivert. Els fruits semblen petites pometes comestibles. Creix en llocs humits i frescos, sovint al costat de cursos d’aigua.
Foto por Ada K
Margalló (Chamaerops humilis)
Petita palmera i única autòctona del continent europeu, típica de màquies litorals situades a baixa altitud. Les seves fulles tradicionalment s’usen per fer cistelleria i artesanies, tal com es mostra al Museu de la Pauma ubicat a Mas de Barberans.
Romaní (Salvia rosmarinus)
Arbust llenyós molt aromàtic amb fulles allargades i arrodonides en el seu eix amb una banda blanquinosa al revers. És un gran colonitzador després dels incendis forestals. De gran interès culinari.
Argelaga (Genista scorpius)
Arbust de robustes espines punxants, petites fulles i flors grogues. Creix en llocs assolellats tant de zones baixes com a zones altes i es veu afavorit pels processos de desforestació i els incendis. Les seves flors han estat empleades per fer tints grocs.
Boix (Buxus sempervirens)
Arbust perenne de fullatge dens que pot assolir la forma d’un arbre en ambients favorables. Les seves fulles són ovalades i brillants de color verd fosc en èpoques de bonança climàtica, tot i que es tornen de color rogenc quan hi ha sequera, el que atorga un to característic a moltes vessants de muntanya. Habita zones muntanyoses i abunda en certs llocs de la zona nord de la regió on l’ús històric ha reduït la coberta arbòria. Les seves fulles són tòxiques i els herbívors la rebutgen. La seva fusta ha estat emprada en ebenisteria per a fer boixets, pipes de fumar i estris de cuina.
Foto por Hans Braxmeier