Ambients

L’existència d’un gradient d’altura que va des dels 180 m fins als 1800 m sobre el nivell del mar, unit a una variada orografia, a diferents nivells d’humitat associats a la proximitat del mar i a diferents usos del sòl crea una gran riquesa d’ambients dins l’àmbit de Maestrat-Els Ports. Aquests ambients inclouen tant hàbitats naturals com d’altres que són resultat de l’activitat humana, en tots dos casos amb centenars d’espècies de flora i fauna. A continuació descrivim els més importants.

Rocams i penya-segats, Moletes d’Arany, Beceite

Rocams i penya-segats

En els cims de muntanyes i tallats verticals de roca calcària nua existeix un dels ambients més singulars de la regió. Són zones altes i afectades per forts vents durant bona part de l’any. La seva flora rupícola aprofita les esquerdes per aferrar-se a la roca; també hi predominen arbustos rabassuts, llenyosos i punxents com els coixins de monja i les argelagues. Aquests ambients afavoreixen l’aparició d’espècies úniques (endèmiques) especialment adaptades a viure en rocams, com és el cas de la corona de rei, l’Arenaria fontqueri i l’orella d’ós. Són llocs vitals per a la cria de moltes aus rapinyaires, així com l’hàbitat predilecte dels escurçons. Molts insectes, cargols i líquens depenen directament d’aquests llocs.

Boscos de pi roig o pi rojal

Es tracta del bosc més montà de tota la regió, situat en àrees amb sòls profunds i humits per damunt dels 900 metres. El pi roig és un clar representant de la flora eurosiberiana que ve del nord d’Europa. Aquests boscos sovint es mesclen amb els de pinassa en algunes zones. A l’ombra d’aquests pins creixen arbustos com el grèvol, la moixera, la boixerola, el boix i altres arbres com els aurons. En aquestes pinedes hi viuen ocells propis de boscos centreeuropeus com el trencapinyes, el picot garser gros o el pica-soques blau. Al Parc Natural dels Ports i les zones altes del Maestrat hi ha els millors boscos d’aquesta espècie de la regió.

Boscos de pinassa o pi negral

La pinassa o pi negral habita les muntanyes circummediterrànies, des de la península Ibèrica fins a Turquia. Les seues pinedes cobreixen àmplies zones dels Ports de Tortosa i Beseit, Tinença de Benifassà y el Maestrat, entre els 600 i 1300 metres d’altitud. Es mescla amb el pi blanc en les àrees més baixes i amb el pi roig en les més altes. La fusta va ser molt apreciada antany per la seva qualitat, per això aquests boscos foren talats durant segles. Aquest fet ha propiciat que quedin pocs exemplars vells i que aquests estiguin localitzats i protegits. De fet, el Parc Natural dels Ports alberga alguns dels rodals de pinassa millor conservats d’Europa. El sotabosc és poc divers i està dominat principalment per boix, per aurons dispersos i alguna alzina en les ombries. Aquí habiten nombrosos ocells forestals com la mallerenga petita, la mallerenga emplomallada, els pinsans, els raspinells, els picots garsers i els tudons.

Carrascars i alzinars

Aquests roures mediterranis formen boscos densos i sempre verds amb poc sotabosc, compartint espai amb algun ginebre i alguna savina. Els carrascars predominen en zones baixes i assolellades en ambients més secs, mentre que els alzinars creixen en zones més humides fins als 1.300 metres d’altitud. Són arbres de creixement molt lent i els troncs dels exemplars més vells estan plens d’orificis aprofitats per molts animals com a refugi o per fer el niu en el seu interior. Els aglans són fruits molt cobejats pels senglars, els gaigs, els pica-soques blaus i altres ocells forestals durant la tardor i l’hivern. En una altra època la seva fusta va ser molt preuada, per la qual cosa es van aprofitar grans extensions d’aquests boscos. Actualment moltes masies encara conserven exemplars molt grans que proporcionaven ombra i aliment al bestiar. Durant el segle passat els alzinars i carrascars van ser desplaçats per les pinedes, en molts casos mitjançant plantacions. No obstant això, en les últimes dècades es nota una recuperació natural d’aquests boscos. El carrascar de Morella-Vallivana és un els més extensos de la regió.

Rouredes de fulla petita

Aquesta espècie de roure de fulla marcescent és menys resistent a la sequera estival prolongada que la carrasca, per la qual cosa creix en zones més humides, sovint amb sòls relativament humits i profunds. Al costat dels roures de fulla petita apareixen altres espècies com les pinasses, ginebres comuns i carrasques. Aquests boscos es presenten com a rogles petits o extensos, especialment en vessants orientats al nord de la zona castellonenca dels Ports. Encara que durant la primavera i estiu són difícils de distingir dels alzinars, el color ataronjat de les seves fulles seques aporta gran bellesa als paisatges tardorencs i hivernals.

Fagedes

Aquest bosc és una relíquia de temps passats més frescos i humits, quan el gel de la darrera glaciació arribava al centre d’Europa. A la regió, el faig només és present en algunes zones del Parc Natural dels Ports. Aquesta petita fageda està catalogada com la més meridional de la península Ibèrica; encara resisteix gràcies a unes condicions geològiques i geogràfiques molt concretes. Els faigs se situen en els vessants d’orientació nord d’unes valls que són afavorides pels vents marítims de la mar Mediterrània que porten humitat i boires molts dies durant l’any. Junt a aquesta espècie hi creixen pins rojals, pinasses, moixeres, aurons, avellaners, serveres i grèvols. En aquestes fagedes observen ocells del nord com el pardal de bardissa o el pica-soques blau.

Savinars rastrers de muntanya

En alguns llocs alts, situats en vessants exposats i rocallosos per sobre dels 1200 metres, existeix un hàbitat obert amb escassa vegetació però amb abundància de savines de muntanya. És un hàbitat molt lligat a la pineda de pi rojal, amb la qual es combina normalment, afavorit per la tala de pins i les activitats ramaderes extensives. Aquests hàbitats són el lloc d’hivernada de diverses espècies de grives provinents del nord d’Europa per les baies madures que aquí disposen a l’hivern. En algunes àrees d’altiplà, tal com succeeix en l’oest del Maestrat de Terol, arriben a crear ambients semblants a les estepes amb ocells adaptats a ambients oberts com l’alosa becuda.

Ambients lligats a l’aigua

La geologia calcària i les poques precipitacions expliquen la poca abundància de rius a la regió. Encara que el cabal és escàs, els rius tenen una excel·lent qualitat ambiental i ecològica. Normalment recorren llits encaixats en altes parets de roca amb aigües transparents o de color verd turquesa. Aquests cursos d’aigua són autèntics paradisos naturals per l’abundància, especialització i diversitat d’espècies, tant de flora com de fauna, entre les quals destaquen la llúdriga, la merla aquàtica i el blauet. Els sotaboscos o boscos en galeria formen comunitats rellevants de pollancres, oms, freixes i salzes, ben adaptats al comportament torrencial de les pluges i al moviment de graves del llit. Així mateix distingim altres hàbitats com les basses temporals, molt interessants per als amfibis i libèl·lules, i les fonts sempre associades a herbassars amb una alta especialització d’espècies de flora i llocs clau per als abeuradors de fauna en l’estació estival.

Matollars mediterranis o màquies

A les àrees més baixes hi ha formacions arbustives amb gran abundància d’espècies adaptades a les altes temperatures i la sequera. Aquests matolls estan formats per llentiscles, lligaboscos, ginebres, coscolls, estepes, margallons i esparregueres, entre d’altres. Els matolls més degradats, principalment per l’acció dels incendis estan formats per romaní, farigola i argelagues. Aquí hi viuen animals adaptats a aquests ambients càlids i secs com serps verdes, sargantanes, tallarols capnegres o de garriga, perdius i conills. Les millors mostres d’aquests ambients són a les parts baixes de Parc Natural dels Ports.

Boscos de pi blanc

Aquestes formacions de pins blancs abunden en les zones basals i continentals fins a uns 800 metres d’altitud. Són boscos relativament joves que es van veure especialment afavorits per la tala històrica de les carrasques, de creixement molt més lent, i per les plantacions forestals. Aquests boscos creen ambients ben il·luminats amb bona diversitat d’arbustos encara que són relativament pobres en fauna. A les àrees més baixes solen compartir espai amb les màquies. El pi blanc és una espècie piròfila i els seus boscos s’exposen especialment als incendis forestals, sobretot en l’època estival.

Cultius llenyosos de secà

Aquests cultius ocupen les àrees més baixes de les muntanyes, zones properes a masos envoltats per bancals de pedra seca. Dins de la nostra regió hi ha àrees de cultius de secà actives i ben cuidades que creen un bell paisatge obert que manté una estètica tradicional. Aquests cultius estan formats principalment per oliveres, ametllers, garrofers i vinyes. El valor ecològic d’aquests ambients es basa en la seva baixa intensificació, l’escàs ús de productes fitosanitaris i la seva distribució en mosaic. Alberguen una rica diversitat de plantes anuals, afavorides pel llaurat de la terra o l’abandonament progressiu dels camps. El manteniment de cultius molt antics d’oliveres i garrofers, amb arbres vells amb forats, és de vital importància per a un bon nombre d’animals que crien o es refugien en ells.

Cultius herbacis de secà

Són terrenys de rostolls amargenats i llaurats per al cultiu de cereal. En general ocupen superfícies petites, amb abundants marges de pedra seca entre els camps per poder salvar el pendent i amb ús escàs de pesticides. Aquestes característiques els aporten un gran valor per a la biodiversitat. És un hàbitat molt important per a espècies típiques d’espais oberts com la perdiu roja o el conill i per a aus granívores que s’alimenten de les gramínies anuals domèstiques o d’herbàcies silvestres afavorides pel llaurat dels camps. Aquests ambients mantinguts per l’activitat humana també alberguen multitud de plantes herbàcies anuals, al costat de molts insectes pol·linitzadors i saltamartins.

Prats de muntanya d’ús ramader

Aquest entorn es caracteritza per ser zones obertes o erms de muntanya sense vegetació arbòria, mantinguts per la tala històrica i les pastures contínues de la ramaderia extensiva. Es tracta d’un dels hàbitats que més regressió està patint en gran part de la península Ibèrica, a causa de l’abandonament de les activitats ramaderes tradicionals. Aquests pastures serveixen de llar per a una gran varietat de plantes, insectes, moltes espècies de papallones que s’alimenten d’algunes plantes que només viuen en aquests ambients i aus com el botxí meridional i l’alosa becuda. L’abandonament de la ramaderia en bona part de la regió condueix a la progressiva desaparició d’aquests hàbitats per la colonització natural d’arbustos i arbres. Aquest procés natural de successió afavoreix la regeneració dels boscos i espècies associades, a més de la fixació de tones de CO2, tot i que també implica la pèrdua de certes espècies beneficiades per l’activitat ramadera tradicional.