La regió de Maestrat-Els Ports alberga una rica fauna amb domini d’espècies mediterrànies de muntanya, també algunes aus típiques dels boscos de centre i nord d’Europa i altres aus característiques de rius mediterranis amb fortes variacions de cabal al llarg de l’any. Més enllà de la seva diversitat, i tal com succeeix en la major part dels paisatges d’Europa, la regió ha patit un important procés històric de pèrdua de fauna nativa que ha afectat aus carronyaires (trencalòs i voltor negre), grans herbívors (cérvol comú, daina, isard, ur i cavalls salvatges) i grans carnívors (llop, ós, linx ibèric i probablement linx europeu). Això ens ajuda a entendre que estem observant paisatges amb una rica diversitat biològica però clarament incomplets en relació el seu potencial natural.
Mamífers
Cabra saltvatge (Capra pyrenaica ssp. hispanica)
Aquest gran herbívor és l’espècie més emblemàtica de Maestrat-Ports. És fàcil veure-la al llarg de tota la regió, tot i que en condicions normals estaria limitada a les muntanyes escarpades i empinades. A finals de tardor, quan comença el zel, formen ramats que poden ser molt nombrosos. En aquesta època els mascles, per disputar-se les femelles, es barallen mitjançant espectaculars xocs amb les banyes. Actualment la població de cabra salvatge a la regió està patint una epidèmia de sarna que està delmant el número d’exemplars. Es tracta de l’espècie més atractiva per als turistes interessats en l’observació de fauna i el principal trofeu de caça de la regió, amb la qual cosa esdevé una important font d’ocupació local.
Cabirol (Capreolus capreolus)
Petit cèrvid que, a diferència de les cabres, perd les banyes a l’hivern. Se’l pot observar en ambients oberts de prats i clarianes però sempre prop de boscos on es refugia. No forma harems, s’acostumen a veure sols o en parella. Aquesta espècie havia desaparegut de la regió a finals de segle passat i en les últimes dècades s’ha recuperat la seva presència per una combinació de reintroduccions i de recolonització natural.
Senglar (Sus scrofa)
Es tracta del major mamífer silvestre de la regió. És una espècie omnívora, oportunista i d’hàbits nocturns que viu en qualsevol tipus d’ambients. En basses i zones fangoses és fàcil distingir-ne els rastres i petjades deixades al fang. Les batudes de senglars són una de les principals activitats cinegètiques a la regió. Encara que és una espècie molt comuna en l’actualitat, va arribar a estar pràcticament desapareguda en la segona meitat de segle passat.
Foto Zsuzsanna Tóth
Gat fer (Felis silvestris)
Felí esquiu i solitari, d’ambients amb certa cobertura vegetal. S’assembla bastant al gat domèstic, però és més gran, té el cap més ample i el musell més curt. És un mamífer escàs, i malgrat que està present (per haver estat detectada la presència per les seves petjades i excrements), és molt rar poder observar-ho al territori. El gat salvatge és un fenomenal caçador i la seva dieta està constituïda principalment per rosegadors, petites aus i fins i tot animals de la talla del conill.
Foto por Marcel Langthim
Llúdriga (Lutra lutra)
Es tracta del principal carnívor dels rius locals. És àgil i excel·lent bussejadora, capaç de capbussar-se diversos minuts per caçar peixos i crancs. Els rius de la nostra regió van servir com un dels últims refugis d’aquesta espècie en el Mediterrani espanyol. Actualment es troba en fase de recuperació a tot Espanya.
Fagina (Martes foina)
És un dels carnívors més abundants i freqüents del territori. A l’igual que la mostela, també present, pertany al grup dels mustèlids. La fagina és una excel·lent grimpadora que habita sobretot zones amb bona cobertura vegetal com bardisses i boscos. És d’hàbits nocturns i la distingirem per la gran taca blanca al pit. Gràcies a la seva agilitat i els seus sentits ben desenvolupats (especialment l’oïda), pot detectar la presència de les seves preses, que van des de petits rosegadors a aus, conills,… A més l’agrada alimentar-se dels fruits que troba al bosc.
Foto por Zdeněk Macháček
Teixó (Meles meles)
Animal tímid, d’hàbits nocturns, fort i compacte, el teixó és el més gran dels mustèlids (grup que comparteix amb fagina i mostela entre d’altres). El seu pes pot arribar als 16 kg pel que els seus caus, que són construïts sota terra i tenen diverses entrades, són molt grans perquè entri el grup familiar (que pot arribar fins als 10 membres en la colònia). La seva empremta en el fang és molt característica perquè s’assembla a la d’un ós petit. El conill és una de les seves preses favorites, però la seva dieta és molt àmplia i va des d’animals (mamífers petits, insectes, cucs, insectes, …) fins a vegetals (arrels, fruits, cereals, plantes verdes, …).
Foto por Deutsch
Geneta (Genetta genetta)
Carnívor d’hàbits nocturns amb preferència per les zones boscoses i de ribera. Igual que la fagina, la geneta és una hàbil grimpadora, puja murs, arbres i penyals. Té un pelatge cobert de taques i una gran cua llarga amb anells negres que ens ajudarà a identificar-la.
Mostela (Mustela nivalis)
És el mustèlid més petit de la Península. De cos allargat i pelatge marró-canyella al dors i blanquinós a la zona ventral i pectoral, aquest ràpid i nerviós mamífer carnívor és un excel·lent caçador de ratolins i talps. L’agrada viure en ambients humits, frondosos i amb bona cobertura vegetal, gairebé sempre a prop de roques o murs de pedra, on troba refugi.
Foto Marc Pascual
Rabosa (Vulpes vulpes)
Malgrat ser de mida mitjana, és el major carnívor que sobreviu a la regió. A l’igual que el senglar, la guineu és una espècie adaptable i abundant a la qual podrem veure tant de dia com de nit, encara que tendeix a ser tímid i afavorir els hàbits nocturns. La seva versatilitat a l’hora de triar ambient gràcies a una facilitat d’aprofitar una àmplia varietat d’aliments (que inclouen petits animals com insectes, rèptils, rosegadors o cries de diversos mamífers, aus, fruits,…), l’han ajudat a prosperar.
Llebre ibèrica (Lepus granatensis)
Aquest lagomorf habita zones obertes i poc escarpades, afavorit pels cultius de secà i l’ús ramader. Encara que és present en molts llocs, mai arriba a ser molt abundant, a diferència del seu parent el conill comú que arriba a aconseguir grans densitats allà on és present. És una de les espècies clàssiques de caça menor.
Esquirol (Sciurus vulgaris)
Rosegador d’hàbits preferentment arboris (sol baixar a terra només per moure’s a la recerca d’aliment o aigua, o per canviar d’arbre si estan molt separats). És una espècie típica de zones boscoses. La seva gran cua vermella l’ajuda a aguantar l’equilibri mentre s’enfila i es mou pels arbres. S’alimenta de tot tipus de fruits de bosc: avellanes, pinyons, figues, nous, mores i cireres. Construeix nius esfèrics, entapissats de molsa, fulles, herbes o líquens al seu interior. Solen tenir dos orificis d’accés per facilitar la fugida.
Ratpenat cuallarg (Tadarida teniotis)
És considerat com un dels ratpenats més grans d’Europa. Té una cua llarga que sobresurt de la membrana cabal. Es refugia en grans tallats rocosos.
Foto por Ramón Caballero García / GNU General Public License
Aus
Voltor comú (Gyps fulvus)
Es tracta d’un au carronyaire amb ales amples i de gran envergadura, fins als 260 cm. A la base del coll té un collaret de plomes que recorda el d’un lleó. És una de les aus més abundants i característiques de la regió, de manera que és normal veure diversos exemplars planejant sobre les muntanyes de Maestrat-Els Ports. Governs i privats mantenen canyets per a aquests animals on resulta fàcil veure centenars de voltors alimentant-se.
Trencalòs (Gypaetus barbatus)
Es tracta d’una de les aus de més envergadura d’Europa. És un voltor esvelt de coloració majorment blanca en el cas dels adults i negrosa en els juvenils. És l’única au del món especialitzada en alimentar-se exclusivament d’ossos que es menja sencers o després de trencar-los llançant-los a un roquissar. Aquesta au espectacular està seriosament amenaçada a Europa i es va extingir de la nostra regió al segle passat. Actualment les autoritats de les tres comunitats autònomes i d’Espanya estan col·laborant amb fundacions, ajuntaments, associacions de caça i empreses per portar-lo de tornada a la regió.
Aufrany (Neophron percnopterus)
Voltor migratori que hiverna a la sabana africana. És el menor voltor del continent. S’alimenta de petits cadàvers o de peces petites que deixen els altres voltors. Igual que les dues espècies anteriors, habita en muntanyes amb grans tallats rocosos. A la nostra regió només crien unes poques parelles.
Àguila daurada (Aquila chrysaetos)
La més gran de les àguiles europees. Sovint habita paisatges muntanyosos, on nia en cingles. Normalment s’alimenta de mamífers de petita i mitjana grandària, encara que pot arribar a caçar cries de cabra o de cabirol.
Àguila cuabarrada (Aquila fasciata)
Rapinyaire gran, esvelta i de colors pàl·lids que habita les regions mediterrànies d’Europa, a més de el sud d’Àsia. Tot i que Espanya alberga la principal població del continent europeu, aquesta espècie està catalogada legalment com en perill d’extinció a casa nostra. S’alimenta de conills, coloms, perdius i llangardaixos. Cria principalment en parets rocoses.
Àguila calçada (Hieraaetus pennatus)
Àguila de mida petita que migra a la tardor a l’Àfrica i a la primavera torna per criar en els boscos de la regió. Sol niar en arbres i fa servir zones forestals que estan barrejades amb zones de matoll i terrenys oberts. En general s’alimenta de preses més petites que les altres dues àguiles ja esmentades. El Parc Natural del Ports té instal·lada una càmera web en un dels nius per estudiar la seva dieta; el procés de nidificació és seguit en directe per moltes persones d’arreu del món.
Àguila marcenca (Circaetus gallicus)
Una altra àguila de mida mitjana amb hàbits migratoris. La marcenca és especialista en la captura d’ofidis i llangardaixos que descobreix sobrevolant el seu ampli territori, planant uns segons quan localitza les seves preses que atordeix amb forts aleteigs i mata amb un precís colp de bec al clatell. Sol niar en arbres.
Astor (Accipiter gentilis)
Rapinyaire forestal de mida mitjana. La seva gran agilitat en vol li permet caçar en bosc espessos. Nidifica en arbres i s’alimenta principalment d’aus, encara que també pugui caçar conills, llangardaixos i petits mamífers.
Foto por Freddie Ramm
Aligot comú (Buteo buteo)
Rapinyaire de mida mitjana distingible pel pitet blanc que té al pit. El seu ambient són els espais oberts, lluny de les zones boscoses. Habitualment l’observarem sobre els pals de llum en els camps de cultiu, des d’on caça. És una espècie comuna al llarg de la regió i de molts paisatges oberts espanyols.
Foto por YvonneHuijbens
Duc (Bubo bubo)
És el major rapinyaire nocturn del nostre país. El seu hàbitat predilecte són zones de cultiu situades prop de penyals amb buits o petites coves, on nidifica i dorm durant el dia. Tot i que s’alimenta d’animals de mida petita, pot comportar-se com un autèntic superpredador caçant guineus, altres rapinyaires i fins a petits cabirols.
Merla d’aigua (Cinclus cinclus)
Petita au rabassuda que habita en rius de muntanya amb salts d’aigua neta i oxigenada. La seva presència és senyal de la bona qualitat dels rius. Està adaptada per submergir-se i caminar pel fons dels rius per alimentar-se d’insectes, ajudant-se amb un petit aleteig si el corrent és fort.
Abellerol (Merops apiaster)
Au de vius colors i vols acrobàtics que migra a Àfrica a finals d’estiu. A la primavera torna i nidifica en forats en talussos de terra que ell mateix construeix. La seva dieta principal són borinots, vespes, abelles, libèl·lules i papallones.
Blauet (Alcedo atthis)
Au dels boscos de ribera d’un vívid color blau cel. Atrapa les seves preses llançant-se en picat des d’una branca situada a la riba del riu. La seva dieta principal són petits peixos, larves de libèl·lula i crancs.
Picot garser gros (Dendrocopos major ssp. hispanus)
Picot que habita sotaboscos i ambients forestals frondosos. És habitual sentir-lo tamborinejar a la primavera sobre un tronc buit. És fàcil distingir els seus nius en forma de forat en arbres morts en peu.
Ballester (Apus melba)
Falciot molt gran amb ales en forma de ballesta. Habita els cels dels cims més alts i escarpats de la regió. És un autèntic dominador de l’aire, capaç d’estar diversos mesos consecutius sense deixar de volar.
Pela-roques (Tichodroma muraria)
Aquesta bella au habita les escarpades i verticals parets rocoses. Es tracta d’una altra espècie d’origen eurosiberià que ens visita a l’hivern procedent del Pirineu, quan els cims estan permanentment nevats. Quan obre les ales mostra un color vermell molt distintiu.
Trencapinyes (Loxia curvirostra)
Una altra au típica d’ambients del nord, més específicament de boscos de coníferes. El seu estrany bec tort està dissenyat per obrir les pinyes i alimentar-se dels pinyons. Els mascles adults solen ser de color vermell o ataronjat, mentre les femelles solen ser de color verd o groc.
Foto por PublicDomainImages
Cercavores (Prunella collaris)
Espècie d’alta muntanya que arriba a la nostra regió a l’hivern, on té predilecció per les zones rocoses i espais oberts amb poca vegetació. Els exemplars locals procedeixen d’ambients alpins del Pirineu. S’alimenta picotejant al terra petits insectes, aràcnids, baies i llavors.
Gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax)
Còrvid propi d’altes muntanyes, on habita ambients escarpats i paratges amb poca vegetació. És una acròbata del cel i sol ser molt sociable. Nia en buits a les roques i s’alimenta principalment d’invertebrats, però també de fruites, com cireres. El seu cant és molt característic.
Gaig (Garrulus glandarius)
Au comú i molt adaptable típica d’ambients boscosos i de clarianes al voltant d’aquestos. Presenta un bell plomatge amb colors blaus característics quan alça el vol. És un au desconfiada que sol emetre sons sorollosos que delaten fàcilment la seva presència enmig de bosc.
Còlit gris (Oenanthe oenanthe)
Petita i elegant au insectívora que migra a l’hivern cap a Àfrica. És típica d’ambients oberts, on sol vigilar el seu territori des de talaies. Sol niar en buits en les roques, en caus de conills o en parets de pedra seca.
Foto por Babil Kulesi
Còlit negre (Oenanthe leucura)
Aquesta au insectívora té una distribució mundial limitada a nord-oest d’Àfrica i la península Ibèrica. Habita zones àrides, desproveïdes de vegetació i pedregoses, en regions càlides i seques. És de color molt fosc però de cua blanca, inconfusible quan alça el vol. A diferència del còlit gris, les seves poblacions passen tot l’any a la regió.
Alosa becuda (Chersophilus duponti)
Au petita i estilitzada pròpia d’ambients oberts; s’alimenta principalment d’insectes i algunes llavors. La seva distribució es limita a la península Ibèrica i el nord d’Àfrica, on habita estepes de matoll. Aquesta au està catalogada com en perill d’extinció a Espanya com a resultat de la disminució de l’hàbitat estepari de què depèn. És una au tímida i de coloració discreta, per això la millor manera de localitzar-la és mitjançant el seu cant a l’albada, capvespre i nit. A la nostra regió viu en sectors especialment oberts de l’occident del Maestrat de Terol.
Rèptils i amfibis
Llangardaix ocel·lat (Timon lepida)
És el major llangardaix d’Europa i la seva grandària pot arribar als 90 cm de llarg. Aquesta corpulenta espècie, que té predilecció per les zones rocoses i assolellades per ubicar el seu cau, té coloració variable, de tons verdosos clars amb abundants marques negres, i amb els costats adornats amb dos o tres fileres de taques blaves anomenades “ocels” (en els exemplars adults) que li donen nom a l’espècie. El llangardaix ocel·lat és omnívor i molt voraç. S’alimenta, principalment, d’insectes, cucs, petits rèptils, ous d’aus, petits mamífers i fins i tot fruits.
Tortuga de rierol (Mauremys leprosa)
Prefereix zones d’aigües profundes, tranquil·les i netes. És molt comú veure-la assolellant-se en les ribes de les masses d’aigua on habita. Sempre prop de l’aigua per a, en cas de perill, capbussar-se ràpidament. La presència d’espècies exòtiques, com la tortuga d’orelles vermelles, procedent del mascotisme, que competeix per hàbitat i aliment amb la tortuga de rierol, està posant en perill la seva conservació. La seva alimentació és bàsicament carnívora (petits peixos, cargols, insectes, amfibis,…), encara que en ocasions també s’alimenta de vegetals.
Tritó verd (Triturus marmoratus)
És un dels amfibis més escassos del territori. Molt difícil de veure, podem trobar-lo en algunes basses litorals del Parc Natural dels Ports. La seva coloració, en general, és d’un fons verdós o groc-verdós, amb nombroses taques negres de grans dimensions unides entre si. En el període de zel, els mascles presenten una cresta dors-cabal molt desenvolupada, amb el marge una mica ondulat, que els fa molt diferenciables de les femelles.
Escurçó ibèric (Vipera latastei)
Serp terrestre de color gris amb un dibuix fosc en ziga-zaga molt característic. Sol viure en zones assolellades i rocoses de muntanya. La seva picada és tòxica, encara que no mortal.
Serp verda (Malpolon monspessulanus)
Es tracta de la major serp d’Europa que pot arribar a mesurar més de dos metres de longitud. És de tons verdosos i cap gran. Viuen en terrenys secs i rocosos. Es defensa amb agressivitat quan se sent amenaçada. No és verinosa per a les persones.
Peixos natius
Truita comuna (Salmo trutta)
Peix d’aigües ràpides, netes i oxigenades de muntanya. Els seus punts clapejats de color vermell i negre el fan inconfusible. És una espècie molt preuada pels pescadors esportius.
Foto por Eric Engbretson (U.S. Fish and Wildlife Service)
Crustacis
Cranc de riu (Austrapotamobius pallipes)
Crustaci típic dels rius espanyols, usat tradicionalment com a font de menjar. Les seves poblacions han estat seriosament amenaçades i s’estan recuperant recentment en algunes àrees de la regió. Necessita d’aigües netes i ben oxigenades.